prova

provaaaaaaaaaaaaaaaaaaa



Comentaris tancats a prova

Aulki hutsa

Aulki hutsa, en català ‘cadira buida’, és una obra basada en textos de Joseba Sarrionandia. Le Petit Théâtre de Pain taldekoek, eta antzezlana Ander Lipusek zuzendu du. Erbestetik itzuli ezin den gizon baten ametsak kontatzen dituzte. Manex Fuchs izango da taula gaineko protagonista bakarra.



Comentaris tancats a Aulki hutsa

Nas de pallasso




L’Arnau vol fer riure, busca repartir felicitat. De petit ja
feia riure tota la classe quan esternudava amb un peculiar estrèpit agut que
sempre l’ha caracteritzat. No té fusta d’estudiant. Va entrar al món laboral i
també se’n reia tothom; maldestre com ell sol. Ara, però, és a l’atur i es
dedica de sol a sol a dibuixar somriures en rostres aliens. Ho va decidir quan
es va morir l’única noia que l’ha estimat; El bassal de sang als seus peus, seguint
el plof, al portal, al carrer, sota el seu àtic, no l’oblidarà. Va dir-se que
la tieta li havia ensenyat una lliçó. La tieta en fou tutora, de l’Arnau, perquè
el pare mai s’ha sabut qui és -un violador, en tot cas- i la mare va morir
durant el part. Però la tieta li ensenyà a apreciar la vida. La tieta, una dona
autoritària; de mà dura, mà endurida bufa rere bufa. Malgrat l’embargament del pis,
l’Arnau sap que cal cuidar el que té, i només té una vida mòlta. Cuida la vida,
i sota unes celles caigudes abraça un nas de pallasso i fa somriure tothom qui pot.

Relat escrit per al 99è joc literari d’en Jesús Tibau.



1 comentari

El preu de ser catalans

Si realment la identitat té tan poca importància, i són tants els temes a tractar, i tantes les fonts de diàleg, aleshores, per què cal ser tan espanyol per poder-se entendre amb un espanyol? 

Aquest llibre és arriscat, la Patrícia Gabancho ens parla de cultura i política catalanes i ho fa amb un llenguatge decidit i sense mossegar-se la llengua. La gran extensió de l’obra gira sempre sobre els mateixos temes, passant per diverses èpoques, i sempre ho fa defensat una cultura catalana que sovint és desafavorida i normalment no protegida pels polítics de casa. A estones he tingut la sensació de no sortir d’un cercle, de no avançar, però de totes maneres no se m’ha fet gens pesat llegir una obra amb aspecte de treball periodístic; on l’autora hi afegeix sempre la seva visió subjectiva. Cal destacar que m’he fet un fart de subratllar frases. Pertot arreu hi ha cites que valen la pena, com per exemple la que encapçala aquest article.

Aprofundir més en el llibre potser costaria, en destaca especialment la forma i les dures crítiques que hi escriu. Així mateix he de reconèixer l’elevat nivell cultural. Tal com va escriure l’Anna Buscallada, "es tracta d’un llibre que no es pot resumir fàcilment perquè és un encadenament d’argumentacions i d’experiències que posen sobre la taula una realitat que fins ara els estaments oficials han volgut amagar".

Me’l van recomanar i jo també ho faig. Un vuit i mig de nota (valoració personal) no us incita a llegir-lo?

1 comentari

El Pelele

L’extrem de la libido masculina pot ser sonat, o, com veurem, pot donar pas a la creativitat i per molts anys. Sabem del cert que hi ha una crònica de mitjan segle XIV, dedicada a un rei centre-europeu, Ramís III, on es relata com el Sobirà de les contrades era refusat per totes les fèmines a qui s’atançava. Fins i tot podem llegir, amb lletra del cronista, que una dona pública que s’endugué al llit va maleir-lo afirmant que mai més s’ajaçaria amb un home car el pudent alè del rei, de dents negres, rojos ulls visceralment odiosos i somriure malèvol, acompanyat de les males maneres amb què procedia li havien fet perdre l’esma de supervivència. Efectivament, afirma, va morir dues setmanes més tard, d’inanició i amb una desconeguda malaltia vaginal.

Sense arraconar les anècdotes del maldestre personatge, anirem al gra. Un bon dia les minyones entraren a la cambra del rei i se’l trobaren cardant amb el que, no ho sabien, podia ser un animal estrany o una dona malformada. Les dues que van veure l’espectacle sortiren esperitades. “Ai mareta meva, no saps pas què hem vist, Hermengil·la. Sa Magestat ha trobat parella de còpula però valga’m déu! Que vint cops més malparada que ell ja ho és”. Les sis minyones de la casa seguiren amb els seus afers no pas poc encuriosides i neguitoses, volien treure’n l’aigua clara. Abans de dinar, quan el senyor baixà al menjador, tres d’elles entraren al dormitori i allà hi era: dues cames obertes, ajuntades a un cos que no oblidava les particularitats femenines, lluïa tant els embalums frontals com un foradet més avall del melic, i coronada amb una bola de roba amb dos botons blancs i un altre, de més gros i vermell, situat a sota. Tota una escultura pràctica! Tota o una dona… o un intent.

Les sirventes, bocamolles de mena, poc van trigar a escampar el que havien vist; tothom ho va saber força ràpid. Entre la classe baixa se’n feia forta befa. Els nobles, en canvi, tot i no estalviar-se de riure per sota el nas, van copiar la idea i, des d’aleshores, a les grans festes no en faltaven, de nines ben grans que feien funció de dones. La noblesa femenina també es divertia amb ninots de mida natural, en aquell temps no se’ls acudí col·locar-hi verdures o fruites de forma fàl·lica (els pensaments també eren molt diferents), però sí que van tenir un ninot masculí el qual feien saltar i es divertien jugant amb ell com a mostra de menyspreu pels homes que n’utilitzaven, de ninots, per a buidar les bosses.

Llevat d’aquesta crònica, no se’n conserva cap més referència fins molts anys -segles- després. El que no hi ha dubte és que parlem de la primera documentació que en parla, d’una nina d’aquestes característiques. Estem parlant, doncs, d’un precedent?

Escrit per a RelatsConjunts

5s comentaris

Urtain

Ell
Nat a Zestoa i de família euskalduna, José Manuel Ibar Aspiazu en la seva infància no parlà altra llengua que la de la seva terra: l’èuscar. D’entrada s’inicià en esports típics del seu país: fou aizkolari (esport basc consistent en tallar troncs) i harri jasotze (aixecador de rocs). Amb els anys, però, s’aficionà a la boxa, esport en el qual destacà fins el punt d’ésser campió europeu. Es traslladà a Madrid a viure i renegà de les seves arrels en representació d’Espanya. Fou tot un campió malgrat les males llengües que deien que tots els seus combats estaven pactats i, finalment, es llevà la vida quatre dies abans de començar les olimpíades de Barcelona ’92 fruit d’una depressió.
<<Conmigo no puede nadie.
Con Urtain solamente puede Urtain>>
L’obra
Confesso que els aplaudiments que he dedicat al final de l’obra, de Juan Cavestany, han estat més fluixos del que és habitual en mi. Els actors, dirigits per Andrés Lima, ho han fet prou bé, però l’obra m’ha deixat un regust d’insatisfacció. No se m’ha fet pas pesada; sí fora del meu abast. De boxa no n’entenc gens, però és una representació de cara al públic en general i, per tant, no cal entendre’n. De dones no n’entenc especialment, però l’animadora vestida amb molt escassa roba m’ha alegrat prou. D’Espanya no n’entenc gaire, i ja em perdonareu però aquest ha estat el meu mal més gran -em penso- per a perdre’m en l’obra. Com he dit a la biografia del personatge, és un tio que es va abotiflerar. Doncs, com suposo que és de llei, a l’obra hi surt música típica espanyola (que la gent reia, però jo no ho entenia); l’animadora neska katxarroa es disfressa de sevillana, espatllant per sempre més la imatge que havia concebut d’ella; i l’Urtain es fa una foto amb Su Majestat el Caudillo Don Francisco Franco, o sense magestats, al final tot és el mateix.
També val a dir que malgrat la infància, l’actor que representa el protagonista fa poc accent basc (tot i que de saber-ne en sap, i ho demostra al final de l’obra interpretant el pare).
Cal destacar que s’ha apostat per estructurar l’espectacle (el guió) cap enrere. En un combat de boxa hi ha dotze assalts? A l’obra comencem pel dotzè assalt i anem enrere, recordant la vida d’Urtain des del seu suïcidi fins al seus principis, fins i tot quan vivia a ca n’Urtain (masia o baserri d’on agafà el sobrenom).
Valoració
La representació m’ha agradat força. Els actors m’han semblat prou bons. El protagonista m’ha fet desitjar un altre tipus de personatge (tot i ser bon actor), però l’animadora m’ha fet oblidar-ho tot. El recurs de retrospecció és diferent, escalat, i no necessàriament dolent. L’espanyolitat de la representació és tan excel·lent com menysprealble. I la meva valoració numèrica, ho sento, no passa del sis. I quan dic que no en passa és perquè no hi arriba; un cinc? Un cinc i mig? Ho sento.

1 comentari

Ahuntza edo nor da Sylvia?

L’obra, d’Edgard Albee, que en català es titula “La cabra o qui és Sylvia?” és una aposta forta per qüestionar la naturalesa de l’amor i el sexe; o així l’entenc jo. El protagonista, un important arquitecte que acaba de guanyar un premi Pritzker, es mostra distret en una entrevista que li fa un amic, el qual se’n preocupa i acaba fent-li confessar que s’ho ha fet amb una cabra de la qual està enamorat. El seu fill, del ram de l’aigua, se les heu amb son pare; qui sempre havia condemnat la seva condició sexual resulta que n’ha fet una de molt més grossa. La dona, en canvi, probra d’ella, conversa hores i hores amb el marit sobre quelcom que sembla absurd. Amb una cabra!

El principi de l’obra és còmic, fa riure i t’ho passes bé. A mida que avança la trama el color canvia i es crea una situació punyent, d’una banda entenent la dona i, de l’altra, per la situació anormal que viu el protagonista. Ha estat una obra interessant i molt fàcil d’entendre. El meu escàs domini de la llengua basca no ha estat cap problema per seguir el transcurs de l’actuació, llevat d’un parell de frases. És, per tant, una obra planera, senzilla, on et fan sortir diferents sentiments. Pel que fa al repartiment, de prou renom: Ramon Agirre, Asier Hormaza, Ane Gabarain i Asier Oruesagasti.

Comentaris tancats a Ahuntza edo nor da Sylvia?

Hamlet

 

El teatre Victòria Eugènia de Donòstia (oficialment sense
els accents) ha ofert ahir i avui l’escenificació d’aquest famós drama shakespearià,
adaptat per Borja Ortiz de Gondra, a càrrec de Juan Diego Botto. Val a destacar
que el director (o qui sigui) ha fet una bona tasca de selecció de personal
puix que tant la Gertrudis
com l’Ofèlia fan de bon veure. En general, a més, tots els actors han fet un
bon paper i s’han guanyat el sou i els tres-cents milions i mig d’aplaudiments
finals de rigor.

L’argument m’ha semblat molt interessant, prou com per merèixer
la fama de l’obra que va escriure en William. Tant és així que m’han entrat
unes ganes terribles (després ja m’he alleujat) de cercar l’obra i endinsar-m’hi
des d’una visió literària, que ja sabeu que a mi això em tira força més que les
arts escèniques. En diverses escenes he tingut l’ai al cor imaginant què
passaria i trobant-me no necessàriament allò que temia.

Estic tan entusiasmat amb el que he vist que enlloc de
seguir aquí me n’aniré a celebrar-ho. Apa doncs, bon dissabte nit! Sortiu fins tard i canseu-vos, que demà més val dormir i dormir i deixar el dia morir.

 To be, or not to be, — that is the question. —

Comentaris tancats a Hamlet

Cavall

 



Col·laboro amb Relats Conjunts

La Yutuki
era la donzella més admirada d’un perdut llogarret muntanyenc. Els plecs
ventrals causaven delit als mascles de la contrada, sense cap mena d’excepció,
i els amples malucs feien tremolar les mirades despertades al seu pas. Endemés,
sempre que sortia en una conversa, era obligat per tradició parlar de la
magnitud inusual de les sines que lluïa amb el cap alt sense cap mena de tela
que les resguardés del fred. Era als ulls de tot home la dona perfecta; amb
rostre de porcellana, rodanxona i mamelluda. Ara bé, les males llengües
escampaven que si encara no tenia acompanyant era perquè defugia del contacte
amb homes i, encara més greu, que la llevadora havia exclamat en el seu dia que
la nounada tenia continuïtat a la columna vertebral amb una cua recargolada talment
com una truja.

Hom valorava les seves virtuts, però li mantenien respecte
car son pare, ara ja ancià, regia aquelles terres. Un bon dia el Senyor va
anunciar que era hora d’aparellar la
Yutuki puix que no pretenia finar sense casar-la. Així fou
com es va obrir un concurs públic amb l’elecció més adient per finalitat. De
candidats en van passar a dojo; podríem dir que ni el més feliç volia deixar de
provar sort. La feina es feia feixuga, però el regent va il·luminar la cara amb
la presència, finalment, d’un cavaller que s’ho valia. Afirmava que venia de
milles enllà i s’havia entrenat amb el cavall per tal que hom en pogués treure
profit. L’amo de les terres va creure que era el gendre que buscava i va
demanar a la filla quin parer li mereixia aquell prohom. Ella hi consentia.

Quan van passar quatre anys la panxa de la Yutuki va créixer
considerablement palesant el que el seu marit no corroborava: mai no l’havia
deixat penetrar. La noia, atrapada, va confessar al pare que des del primer
cop, quan  el noi va arribar amb el cavall per oferir-se, no havia pogut estar-se ni un sol segon de
mirar-li els músculs desenvolupats, el cos fornit i fort, l’elegància del trot;
no pas del genet sinó de qui el duia. Havia desitjat amplament el seu fal·lus
gros i dur, fins al punt de fer-ne ús. El Senyor, sorprès, va explicar-li que la seva dona també havia estat una màscara, que havia hagut de buscar una alternativa real als seus impulsos sexuals; “sóc
un verro”, bromejava, “i quan vas néixer et vam haver de tallar una cua del
darrere per mantenir el prestigi del llinatge”.

Sis mesos més tard donava a llum
un nadó amb cap de cavall. Tothom plorava la pèrdua del fill del poble, així com la pèrdua de la llevadora, en
tràgiques i estranyes circumstàncies.

8s comentaris

Olga




Un llibre intrigant on la protagonista s’interessa per una
pràctica que progressivament va atrapant, cada cop més, el seu desig de dur a
terme; el BDSM. Està molt ben treballada, doncs, l’evolució del que inicialment
era curiositat, més endavant interès i finalment en deriva quasi una necessitat.
També tracta el paper de la dona i el feminisme. Amb una protagonista (antigament
militant feminista) que es queda a l’atur i s’ocupa com a mestressa de casa, ens
fa qüestionar els límits entre la servitud i la llibertat… al capdavall, fa
concloure, l’esclavatge voluntari és llibertat; l’Olga atén el marit i el fill
i els hi ha de fer coses que a voltes la desesperen, per la manca de
col·laboració en tasques domèstiques, però al cap i a la fi ella s’hi vol prestar
i sentir-s’hi a gust, sense creure’s utilitzada o pensant-ho però gaudint-ne.
També hi té un paper important la política, com no m’estranya gens sabent que l’autor
n’és en Josep Romeu.

A banda de l’argument, també hi ha un curós i ric vocabulari;
tot i que les nombroses faltes d’ortografia o errades tipogràfiques demostren
que som a la primera edició i distreuen un xic.

Un llibre que recomano.

Comentaris tancats a Olga