El Pelele

L’extrem de la libido masculina pot ser sonat, o, com veurem, pot donar pas a la creativitat i per molts anys. Sabem del cert que hi ha una crònica de mitjan segle XIV, dedicada a un rei centre-europeu, Ramís III, on es relata com el Sobirà de les contrades era refusat per totes les fèmines a qui s’atançava. Fins i tot podem llegir, amb lletra del cronista, que una dona pública que s’endugué al llit va maleir-lo afirmant que mai més s’ajaçaria amb un home car el pudent alè del rei, de dents negres, rojos ulls visceralment odiosos i somriure malèvol, acompanyat de les males maneres amb què procedia li havien fet perdre l’esma de supervivència. Efectivament, afirma, va morir dues setmanes més tard, d’inanició i amb una desconeguda malaltia vaginal.

Sense arraconar les anècdotes del maldestre personatge, anirem al gra. Un bon dia les minyones entraren a la cambra del rei i se’l trobaren cardant amb el que, no ho sabien, podia ser un animal estrany o una dona malformada. Les dues que van veure l’espectacle sortiren esperitades. “Ai mareta meva, no saps pas què hem vist, Hermengil·la. Sa Magestat ha trobat parella de còpula però valga’m déu! Que vint cops més malparada que ell ja ho és”. Les sis minyones de la casa seguiren amb els seus afers no pas poc encuriosides i neguitoses, volien treure’n l’aigua clara. Abans de dinar, quan el senyor baixà al menjador, tres d’elles entraren al dormitori i allà hi era: dues cames obertes, ajuntades a un cos que no oblidava les particularitats femenines, lluïa tant els embalums frontals com un foradet més avall del melic, i coronada amb una bola de roba amb dos botons blancs i un altre, de més gros i vermell, situat a sota. Tota una escultura pràctica! Tota o una dona… o un intent.

Les sirventes, bocamolles de mena, poc van trigar a escampar el que havien vist; tothom ho va saber força ràpid. Entre la classe baixa se’n feia forta befa. Els nobles, en canvi, tot i no estalviar-se de riure per sota el nas, van copiar la idea i, des d’aleshores, a les grans festes no en faltaven, de nines ben grans que feien funció de dones. La noblesa femenina també es divertia amb ninots de mida natural, en aquell temps no se’ls acudí col·locar-hi verdures o fruites de forma fàl·lica (els pensaments també eren molt diferents), però sí que van tenir un ninot masculí el qual feien saltar i es divertien jugant amb ell com a mostra de menyspreu pels homes que n’utilitzaven, de ninots, per a buidar les bosses.

Llevat d’aquesta crònica, no se’n conserva cap més referència fins molts anys -segles- després. El que no hi ha dubte és que parlem de la primera documentació que en parla, d’una nina d’aquestes característiques. Estem parlant, doncs, d’un precedent?

Escrit per a RelatsConjunts



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 comentaris a l'entrada: El Pelele

  1. Jordi diu:

    Jo afirmaria amb tota rotunditat que sí. Ara n’anuncien cap al tard per la tv.

    Bon relat.

  2. XeXu diu:

    M’ha agradat sobretot la manera com ho expliques, i déu n’hi do quina imaginació! Molt ben pensat, t’ha sortit un molt bon relat!

  3. Pd40 diu:

    jajaja, quin fàstic de rei! Quina imaginació XDD

  4. Mireia diu:

    Tot molt seriós 😉 Una història molt diferent de la resta que he llegit

  5. Nymnia diu:

    Jejeje! Quina troballa, saber d’on van començar a sortir les actuals “nines inflables” i similars! Bon relat!

Els comentaris estan tancats.