Nas de pallasso




L’Arnau vol fer riure, busca repartir felicitat. De petit ja
feia riure tota la classe quan esternudava amb un peculiar estrèpit agut que
sempre l’ha caracteritzat. No té fusta d’estudiant. Va entrar al món laboral i
també se’n reia tothom; maldestre com ell sol. Ara, però, és a l’atur i es
dedica de sol a sol a dibuixar somriures en rostres aliens. Ho va decidir quan
es va morir l’única noia que l’ha estimat; El bassal de sang als seus peus, seguint
el plof, al portal, al carrer, sota el seu àtic, no l’oblidarà. Va dir-se que
la tieta li havia ensenyat una lliçó. La tieta en fou tutora, de l’Arnau, perquè
el pare mai s’ha sabut qui és -un violador, en tot cas- i la mare va morir
durant el part. Però la tieta li ensenyà a apreciar la vida. La tieta, una dona
autoritària; de mà dura, mà endurida bufa rere bufa. Malgrat l’embargament del pis,
l’Arnau sap que cal cuidar el que té, i només té una vida mòlta. Cuida la vida,
i sota unes celles caigudes abraça un nas de pallasso i fa somriure tothom qui pot.

Relat escrit per al 99è joc literari d’en Jesús Tibau.



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: Nas de pallasso

  1. Moltes gràcies per participar en aquests jocs literaris

Els comentaris estan tancats.