El soldat plantat

Autor: Emili Teixidor

Editorial: Laia


Pàgines: 202


Idioma: Català
 

Per a passar l’estona és una opció de llibre. No destaca per
intrigant trama, però hi ha trossos que es fan més interessants. A més, m’ha
atret l’expressivitat de l’autor, amb un vocabulari ric i expressions nostrades
que, des d’un punt de vista lingüístic, fa atractiva la lectura.

L’argument és, senzillament, que durant la guerra -una
guerra- els dominats són forçats a treballs i els que no hi valen, així com els
rebels, són facturats en un tren qui
sap cap a on. En una d’aquestes partides uns quants aconsegueixen escapar-se, i
es troben en un poble resistent de muntanya on agafen per hostatge un noi que
els ha d’ajudar duent-los fins a un grup clandestí de lluitadors.

Val a destacar el següent paràgraf:

<<[…] crec que no hi ha persones dolentes sinó persones
esquivocades
[…] Perquè una de les seves equivocacions és pensar que
obtindran alguna cosa per la força. Però si jo mato qui vol matar-me perquè jo
no accepto la seva veritat, ¿com podré demostrar-li que l’equivocat és ell?
>>



3s comentaris

Todos nacemos vascos

 
Autor: Óscar Terol

Editorial: Altea


Pàgines: 215


Idioma: Castellà

 

 

Una noia que vaig conèixer em va recomanar aquest llibre i
també un altre del mateix autor, titulat Ponga
un vasco en su vida
, però que no em llegiré pas perquè el primer ja no em
va agradar gaire. Todos nacemos vascos
intenta ser un llibre d’humor i acaba sent un llibre poc agraciat al meu
entendre. Per a no espantar-vos avanço que m’ha enriquit i m’ha defraudat;
ambdues coses. Començaré, però, amb allò dolent.

L’autor del llibre és un humorista reconegut (sembla) per
les dues primeres temporades a Vaya semanita.
Però una cosa són els pallassos i una altra la literatura. Pot haver-hi bona
literatura humorística, però a vegades volem fer el que no es pot. Quin nyap de
llibre aquell que em vaig llegir de la Trinca.
I també em va fer mal haver-me gastat calés en un llibre de
n’Andreu Buenafuente. Després de llegir-me Digue’m
agosarat
vaig saber que l’humor d’humoristes que fan gràcia és per a
veure’ls, no pas per llegir. Els seus monòlegs són rics pels gestos, el to i
les pauses, l’eloqüència, l’expressivitat facial, … la gràcia de la persona hi
juga un paper fonamental. En canvi, el llibre, és massa buit. Pots riure de
tant en tant, però no comparis! I molts cops rius recordant l’autor en escena.
Potser és això el que m’ha passat; jo no he vist mai a l’Óscar Terol. Potser si
l’hagués vist el llibre hauria estat diferent. I segurament si jo fos basc molt
més.

Però tot no ho té dolent. La lectura m’ha semblat a estones
ridícula, tenia la sensació que perdia el temps. I així haurà estat. Però també
m’ha servit per a conèixer millor els bascos, o si més no els seus tòpics. El
cert és que de tòpics en tenen molts. Que els hi encanta el menjar (i donde comen dos comen dos), que els
bascos no follen (i estic comprovant que un basc i una basca lligant…), que
els hi agraden els esports… i durs. I més. Semblen coses exagerades, però
realment estic veient massa casos certs. O del llibre també m’ha sobtat saber
que els marits ignoren les seves parelles; són molt més importants els amics.
Ple de coses.

No es tracta de reproduir el llibre, així que no seguiré. Ja
veieu que d’informació me n’ha entrat força, però de tota manera l’estil del
llibre no m’ha pas agradat gaire. I com a fil conductor, el títol: vol insinuar
que tots som bascs encara que no ho sapiguem. Doncs jo de basc ni ganes! Sí que
vull aprendre la llengua, però hi ha massa coses que no m’agraden. Així que com diuen
ells mateixos: Amén, zu hor eta ni hemen.



Comentaris tancats a Todos nacemos vascos

El Zahir

Autor: Paulo Cohelo
Editorial: Planeta
Pàgines: 288

Idioma: Castellà

Fa temps que no actualitzava. Des d’aleshores m’he pogut
llegir algun llibre que comentaré. Per començar he de recordar El Zahir. Me’l
vaig agafar prestat de la meva companya, ja que el tenia clissat des que vaig
arribar al pis. I si ho vaig fer va ser perquè prometia; si més no pertanyia a
un autor de renom. Normalment, ja ho sabeu, els escriptors famosos em
defrauden, però no ha estat així aquest cop. He trobat en Cohelo un gran
narrador. Alimenta la novel·la amb bona filosofia que et fa reflexionar o et
desperta la ment. D’aquesta manera un elaborat argument amanit amb interessants
reflexions i històries es converteix en una novel·la de gran interès. No dubto
gens ni mica que llegiré més d’aquest escriptor.

Una frase que vaig subratllar i em va agradar va ser aquesta:
<<Recordo que, molts anys enrere, algú em va preguntar què tenien en comú
totes les xicotes que havien passat per la meva vida. La resposta va ser fàcil:
jo. I en adonar-me d’això, vaig veure el temps que havia perdut buscant la
persona adequada
>>.



1 comentari

Preferències lingüístiques

Que hi ha moments on la comunicació no és verbal. Que hi ha situacions on no cal ser políglota per entendre l’interlocutor o interlocutora (segons de la tendència personal). Que bla, bla, bla. Ja ens ho sabem.

Però ara digueu-me, quines són les tres llengües que més us agradaria* saber parlar i entendre?

*Qualsevol llengua s’hi val, si ja la parleu també. 

1 comentari

Euskadi no és espanya!

 

Euskadi és Catalunya

 Vine i ho descubriràs!

 

 

Comentaris tancats a Euskadi no és espanya!

Refer

Pot passar que tot se’n vagi en orris; però ho reconstrueixes.

S’esfondra una casa… i hi fan un bloc de pisos. S’espatlla el vídeo i compres un DVD. La camisa se t’esquinça, tu te’n compres una de més moderna. I així anar fent. O a vegades se’t creuen els cables i estimbes el mòbil a terra; l’endemà en tens un de més car. La teva parella et llença la revista de la setmana passada, però et trobes la vigent, que ve amb un suplement.

El bloc es buida i alguna cosa fa pensar que a partir d’ara pot ser millor.

Comentaris tancats a Refer

Passa, que vol dir se’n va

Les coses passen, ens formen i reformen, ens marquen i
condicionen, ens afecten d’una manera o altra però, en qualsevol cas, se’n van. 

Per la meva vida han passat persones que ja no hi són; persones
a qui potser he donat massa importància perquè ara s’han esvaït somnis i
projectes. Tot debades. O no! Potser és el camí. Em faré gran i hauré tractat
amb moltes persones que esdevindran absències, i el seu pas per la meva vida m’haurà
enriquit.

Per la meva vida han passat objectes que ja no hi són; coses
que m’he comprat amb molta il·lusió i amb el temps he abandonat perquè els meus
gusts o interessos han canviat. Valia la pena comprar-les? Suposo que sí, per bé
que a hores d’ara no facin ús, temps ha em van satisfer. Però… potser ara no
m’arriben els diners per comprar altres coses. Tant se val. 

Tantes coses venen i se’n van…

Durant la meva vida he construït coses, he invertit temps en
coses que tard o d’hora desfaré. He après a cosir i me n’he oblidat. He fet
treballs manuals que qui sap on paren. He llegit llibres que ja no conec… [No
m’allargaré] Vaig obrir un bloc i sé que tard o d’hora tots els articles s’esfumaran.
Val la pena malbaratar el temps? 

Tot el que passa per les nostres vides se’n va. Potser no
ens aporta res més que satisfaccions momentànies i realització personal, que
això ja deu ser prou com per no deixar d’escriure aquí. Però m’afligeix pensar
que “demà” això també se’n va.

Perdem constantment tot un passat llevat del que som i el record.

2s comentaris

Er Manué ia eh catalang?

“Euskaldun, se hace o se
nace?” és la pregunta que ha sentit en Josechu el vasco en
una tertúlia a la ràdio. Al llibre “Kutsidazu bidea, Ixabel” no
surt aquesta reflexió, però a la representació escènica sí, i ho
fa tot afirmant que euskaldunberri (traduït: nou basc) se hace, perquè
són molts nivells a superar a l’euskaltegi (escola de basc) i no
som innocents. En canvi, euskaldun “se nace”. Perquè sí. Perquè
jo que sóc català ara de cop i volta no puc ser basc, no puc ser euskaldun…
Si de cas seré euskaldunberri quan m’ho guanyi. Talment com nosaltres
podem diferenciar un català nouvingut d’un català de soca-rel. 

Havia escrit “nosaltres diferenciem”
però ho he corregit per “podem diferenciar”. O si no digueu-me,
qui diferencia? Jo no diferencio. Més d’una vegada m’he trobat
amb converses en què un immigrant sud-peninsular, com podria ser en
Manolo*, que, després de viure als Països Catalans durant quaranta
anys, m’ha dit que se sent català . És clar, sobta massa que et
diguin “io zoi catalang i no ze hable má”, però si ell
se’n sent el deixes fer per respecte. Al cap i a la fi el temps d’estada
l’avala tot i no mostrar-se integrat. Possiblement per allò que deien
de ‘català és tot aquell que viu o treballa a Catalunya’. 
I com si amb això n’hi hagués prou acatem la seva decisió de fer-se
dir català. 

Doncs no n’hi ha prou. Us
ho dic jo. Fa uns mesos em vaig emocionar quan vaig descobrir el bloc d’un noi de Madrid que parlava català. Vaig tafanejar-hi força estona
i em va quedar clar que aquella persona voluntàriament i sense res
a canvi havia après a parlar perfectament i amb correcció la nostra
llengua. No hi tenia lligams materials, havia pres una decisió, simplement,
perquè creia que el nostre país li agrada i s’hi ha atansat com
ha pogut; començant per aprendre la llengua. Crec recordar que explicava
que ha estat preparant-se des de fa vuit anys i que ara entén que arriba
l’hora de deixar-ho tot per anar-hi a viure. Xapó! Ell, al meu entendre,
és molt més català que en Manolo, i això que sempre ha viscut lluny
del país. 

I no he dit prou. També per
aquí he trobat una noia basca que parla català. De veres! I com l’ha
après? Doncs esforçant-s’hi i amb dos collons. Pensem-hi, doncs;
com pot ser que en Manolo, er catalang, ho faci anar tot com vol i quan
viatjo pel món em trobo gent molt més… molt més… catalana! Ella
de catalana no se’n sent, però jo no em puc estar de pensar-ho. L’altre
dia vam fer una beure plegats i després de xerrar durant una bona estona
se’ns va apropar la cambrera. Quan va marxar, la meva companya em
va dir que se m’havia escapat parlar-li en català. Jo ni me’n vaig
adonar, i això em devia passar perquè és justament el que faig a
Catalunya: m’adreço a tothom en català perquè sé que malgrat tot
m’entenen. Aquí m’ho estalvio, però on vull anar a parar és que
amb aquesta xiqueta m’hi sentia com a casa, com si hagués nascut
a deu minuts caminant. Oi que m’enteneu? 

És per tot això que ara mateix
en Manolo em fa riure. Diu que és català per vici, per fatxenderia,
però en realitat és un poca-solta i un inadaptat. Potser jo no sóc
ningú per a titllar-lo d’aquesta manera, però si visqués a Euskal
Herria estaria clar que no és ni euskaldun de naixement ni euskaldunberri
per desinterès. Als Països Catalans ho veiem diferent, però si ara
mateix comparo el noi castellà i la noia basca amb en Manolo, fa un
riure… de pena! 

I de pena també en fan certs
catalans de veritat. No fan pena per xitxarel·los sinó per tot el
contrari; perquè han estat quasi anul·lats. Parlo dels catalans del
nord, dels del Comtat del Rosselló i rodalies. Per aquells catalans
que ho són des d’una realitat diferent a tota la resta de la nostra
nació. De pena sempre me n’han fet, tot i que els hi tinc una estima
molt especial. Sempre que puc hi vaig, i hi tinc amistats… amistats
amb qui a voltes no ens entenem perquè quan parlen la nostra llengua,
la tenen tan marginada que s’obliden de paraules i expressions. I
més greu encara, comptat i debatut les noves generacions ni tan sols
l’han après; no l’han pogut aprendre. És molt trist, també, anar
a un partit de rugby on juga l’USAP i sentir per himne l’Estaca,
envoltat de gent que l’entona i ensems alça Senyeres. És trist perquè
cofoi per l’ambient t’apropes a una persona que duu un jersei on
es llegeix ben gran “Fier d’être catalans” i demanar-li
qualsevol cosa esdevé endebades car no recorda com sona la llengua
que afalaga. Molt orgullosa, però… catalana? 

¿No s’acosta la posició
lingüística d’en Manolo a les tràgiques conseqüències que hem
patit al territori que tenim dominat per l’estat francès? I malgrat
tot hem de seguir posant bona cara al mal temps? Jo dic no, diguem no!
En Manolo no és català perquè li manca una característica cabdal
que ens identifica com a poble i ens cohesiona. Em sento més a gust
a l’estranger amb gent sensible que a la meva pròpia terra plena
de Manolos. I sempre m’agrada recordar allò que deia en Biel Majoral
de “més val un foraster integrat que un mallorquí renegat”. Perquè
un català que no parla català, o no és català o és un botifler

*Qui diu Manolo, diu Benito
de Múrcia, diu Rocío de Sevilla, o també diu Roberto de Burgos, diu Jocelyne
de Nantes, diu Sandra Milena de Colòmbia, o en diu tants d’altres…

1 comentari

De com estic, “sin más”

Resumint*, estic molt bé, gràcies per preocupar-vos per mi. Aviat tindré Internet a casa i podré actualitzar més sovint, tot i que no sé què faré amb la jugada aquesta de les imatges, casum ronda!

Com bé us vaig acostumar des d’un bon principi, us escric. Com diuen per aquí “así, sin más”. Escriure per escriure, realitzar texts insubstancials o de substància poc o molt poc profitosa de cara a qualsevol que no sigui jo mateix. De tant en tant parlo del bloc, que si tira o no; o bé pregunto com l’he de fer, que si massa fotos o fotos massa excessives i poc grates, o molt; o qualsevol bajanada que em permet assajar la llengua, tot i que no pas cap tema interessant més enllà del propi bloc o de la meva vida. I avui, com introduïa i com esteu comprovant, torna a tocar. Us escric, “así, sin mas”.

D’entrada informo als lectors subscrits, als que em sovintegen i, fins i tot, als ocasionals, que segueixo vagant per territori ‘euscaldú’. De vacances, ves si hi estic bé! Amunt i avall, així gasto els dies. Avui aprenc una paraula en èuscar, demà dues i a l’altre ja se m’ha oblidat tot. Em passen coses bones, i també me’n passen de dolentes. Em faig amic de l’enemic i enemic de l’amic però l’enemic em traeix i l’amic em dóna l’esquena; coses enrevessades que qui sap si mai arribareu a llegir aquí. Ah! M’estic desintoxicant, però em queden uns dos-cents grams de caramels que se n’aniran a Can Pistraus tot i tenir el seu preu. I el preu és car perquè valga’m déu si sabéssiu com se’n van els calés tots sols. Gasto tants diners en habitatge i alimentació que no me’n queden ni cinc per comprar profilàctics, i ja diràs tu com anirà la cosa… sort que ella és caixera i li’n sobren prous com per a  pujar el vailet (escriure, escriure “sin mas”; ja no la veig mai ni li he deixat cap record).

També volia anunciar una Bona Nova. Les bones noves no es diuen al tercer paràgraf, però de debò que és molt bona (i nova): d’aquí a un parell de setmanes tindré Internet a casa! El problema és que, com haureu comprovat, el bloc ha perdut totes les fotos! No ho he fet jo, han estat incidències tècniques presumptament irreversibles. Ja veuré com m’espavilo, però quina feinada! Potser ja no penjo pit i cuixa mai més.

*El resum queda més bonic a l’inici del text. En els texts ‘sin más’ és una putada haver-ho de llegir tot perquè no t’interessa una merda el que es diu, per això si tens un resum al principi t’estalvies un ou de temps, i és que si està al final no te n’adones fins que no acabes, i aleshores sí que et cagues en tot.

Comentaris tancats a De com estic, “sin más”

El cas de la Sua

La Janire, companya de pis, es va encapritxar d’un gosset. Una companya de facultat tenia bressolada i deia que repartia els cadells perquè no se’n podia fer càrrec. La Janire s’hi va prestar, li agradaria adoptar-ne un. Ho va comentar a casa i a tothom li feia gràcia, però no vam emparaular res. Jo vaig anar de viatge als Països Catalans; amb la qual cosa em vaig deslligar prou de tot això. El dia que tornava a casa, tot just quan agafava l’autobús, a Barcelona, em va telefonar la interessada: que si volia el gos, que havia de contestar quelcom ja mateix perquè li havia de donar una resposta a la noia. Jo, davant la pressió, vaig donar-hi el meu vist-i-plau entenent que no em podia oposar a la voluntat de les meues dues companyes ja que per minoria no hi tenia res a fer i, a més a més, la idea de tenir un gos m’engrescava (mai he tingut animals de companyia).

‘Una resposta ara mateix’, he dit. Aquesta frase o similars les he sentit en més d’una situació (mereix capítol a part) i benaventuradament mai no he caigut en la temptació d’accedir. Però xiquets/tes, quan el mal ve d’Almansa a tots alcança. Aquest cop tenia el llop dins de casa i res em feia pensar que calia no deixar-se endur per les aparences i reflexionar-ho millor, talment com si m’estigués venent l’enciclopèdia.

Vaig arribar de nit, ja dormien. L’endemà de bon matí la Janire em va donar ordres: havia de comprar un llit pel gosset, bols pel menjar i la beguda, un recipient per defecar i miccionar, … Calia tenir-ho tot preparat abans del migdia perquè aleshores ja tindríem gos. Massa pressa, però vaig complir. I va arribar el gos. A partir d’aleshores comença el ‘malson’. Un dia o dos més tard vaig parlar amb la Marta, l’altra companya de pis, i em va afirmar que quan ho havien parlat millor ella havia dit que no volia gos. Això no ho sabia! Potser si la Janire m’hagués dit la veritat jo també m’ho hauria replantejat. Deia “jo no me’n puc encarregar prou i no estic disposada a malviure per un gos petit –d’un mes-, que requereix molta atenció, però com que la Janire deia que a tu et feia molta il·lusió doncs ho accepto”. Vatua l’olla! Com ho havia enredat tot, la meuca.

I per no queixar-me massa ho diré ràpid: la primera setmana vam veure que la Janire no venia mai a casa. Ens queixàvem però ella deia que sí que cuidava molt el gos. La Marta estava fent un important treball d’investigació i cada tarda va haver de suportar les trapelleries de la Sua, era una gosseta. Jo vaig estar tancat a casa massa hores també cuidant-la; els matins perquè sóc l’únic que els té lliures, i les tardes per intentar ‘ajudar’ a la Marta. La segona setmana més del mateix, i ja vam decidir treure’ns-el del damunt. La tercera setmana el volíem portar a la Protectora d’Animals, però vam descobrir que ens cobraven 200€. Finalment la Janire se’l va endur a casa dels seus pares.

Ens vam gastar 75€ en el gos. 25 cadascú, simplement pel caprici d’una insensible, que volia tenir un gos i es pensa que és un peluix que s’acaricia dos cops al dia durant deu minuts. I pitjor encara, per aquest seu comportament he estat esclau durant tres setmanes. No deixaré de reconèixer la culpa que tinc en tot això, però també m’agradaria dir que em sento enganyat.

Apa un bloc personal també serveix per dir coses així. I crec que se’n pot treure més d’una lliçó.

2s comentaris