Tasio





És la història d’en Tasio, un jove nascut en un poble situat
al peu de la Serra
d’Urbasa. Als 8 anys, i per necessitats familiars, comença a treballar
a la muntanya. Als 14, seguint la vella tradició del lloc, es fa carboner. A
aquesta mateixa edat, al ball del poble, coneix la Paulina, que uns anys més
tard esdevindrà la seva dona. Quan neix la seua filla, en Tasio es veu obligat,
a banda de fabricar el carbó de llenya, a exercir de pescador i caçador furtiu
per tal de fer sobreviure la seva família. Malgrat les oportunitats que se li presenten, no vol marxar de la muntanya i establir-se a ciutat.

L’argument és senzill de mena: la vida d’un home que creix,
es casa i es reprodueix. Així doncs no hi ha cap al·licient en la trama. Els
personatges estan caracteritzats pel seu castellà amb tonalitat navarresa, i
les imatges pels mitjans limitats de què disposaven l’any
1984; aquests són motius que fan proper el film. Pel que sembla és una pel·lícula
molt coneguda en aquesta terra on em trobo, però segurament ho fa molt la
proximitat a què em referia; està gravada en aquest país.

Amb tot, la qualificaria com per a passar una estona, per fer quelcom, per entretenir-se, però sin más. És a dir, no es mereix lloances.



Comentaris tancats a Tasio

Carrer del Carbó




Autora: Marilar Aleixandre (biografia)

Editorial
: Bromera


Pàgines
: 220


Idioma
: Català

El carrer del Carbó és una novel·la juvenil com mai no ho he
tingut tan clar. La protagonista; una adolescent. La lectura s’amenitza
barrejant al text nous formats; hi ha notícies de diari, hi ha un diari
personal, hi ha fragments de poemes i cançons (en èuscar), hi ha e-mails i fins
i tot hi ha sms’s (mal scrits, x dsqmtat). El tema, de juvenil en té prou
però alhora no gens ja que tracta la lluita armada a Euskal Herria.

Des d’un punt de vista polític he de dir que és un llibre
que dins de la fantasia respecta una sinceritat massa sovint ocultada. Ahir em
van fer una enquesta per a EiTB. Una pregunta era quelcom així com “Com creu
canviaria la seua vida si ETA desaparegués?”, vaig haver de dir que no crec que
canviï res. La darrera pregunta era “Troba que falta alguna pregunta en aquesta
enquesta?”, i vaig haver contestar que sí, que m’havia preguntat sobre el meu
futur enfocant només una banda del conflicte, que si em pregunten sobre ETA
també m’haurien de preguntar “Com creu canviaria la seua vida si Espanya
reconegués, sense anar més lluny, el dret a l’autodeterminació?”. Doncs
l’autora del llibre que comento, una noia de Madrid, no cau pas en aquest
parany. Ens presenta un conflicte sense posicionar-se, escriu i descriu
personatges d’un pensament i personatges de l’altre pensament. Deixa a
entreveure la seua condemna personal al que fa ETA però alhora exposa motius
que fan que hi hagi gent a favor, deixant de banda viscerals odis estesos del
tipus “no són persones”, “són gent sense sang”,
i d’altres.

Pel que fa a la trama val a dir que és molt fluixa i el
final no aporta cap al·licient especial (he dit final perquè jo no hi sé reconèixer un desenllaç). Les aventures d’una filla que descobreix qui era son
pare, descobreix l’amor, i es troba en situacions que l’han de fer créixer i
entendre moltes coses. Fa una comparació entre la situació d’aleshores (2001) i
la situació que va viure la seva mare entre els anys setanta i vuitanta. I, per
extensió, fa una reflexió sobre el pas del temps en general. Barreja amor,
festes, joventut, lluita contra la repressió, lluita armada, etc. També vull
dir que m’ha agradat la traducció, no per bona sinó perquè no segueix les
normes d’en Pompeu, es basa en les Normes de Castelló. I, com que els fets
majoritàriament transcorren en la ciutat on actualment visc, Donostia, se’m fa
molt proper ja que conec perfectament els nombrosos llocs i espais que cita.

Si l’hagués de recomanar ho faria encantat tot i que sé que
a mi, personalment, se m’ha fet més proper que a moltes altres persones. Si el
recomanés seria perquè és entretingut i perquè mostra la realitat basca. Dos
bàndols (i no només unes víctimes innocents i uns terroristes eixelebrats).
Valdria la pena que molta gent se’l llegís; tot i que possiblement en unes
quantes pàgines ja estiguin prou nerviosos com per abandonar-lo. En qüestió
numèrica, com a valoració totalment subjectiva (ja sé que objectiva és
impossible, però vull remarcar que opino condicionat per diversos factors
personals) li dono un 7,5 amb tendència al nou per l’esforç d’aproximació i
divulgació que fa l’autora.



Comentaris tancats a Carrer del Carbó

Braveheart




Interessant, interessant. Poc avesat al cinema com sóc vaig
estar a punt de fer-me enrere quan ahir van començar a passar aquesta pel·lícula
a la televisió. De fet, posaria la mà al foc que ja són més de dos anys els que
feia que no veia cap film televisat. Almenys un sens dubte. No recordava que de
tant en tant fan anuncis que interrompen i jo que m’espantava, deia ‘no pot ser
que ja s’hagi acabat’, però llavors hi queia. I la durada a priori eterna (són
175 min.) s’entoma d’allò més bé i encara et sap greu que surtin els crèdits
que confirmen que els anuncis ja no interrompen res. És una pel·li, com deia,
molt interessant.

Poca cosa vull dir-ne; crec que opinar sobre pel·lícules que
ha vist quasi tothom no té gaire gràcia, així que us enganxo un tros adaptat de l’argument
segons la viquipèdia i a córrer.

"Retrata la figura històrica de William
Wallace, guerrer, patriota escocès i heroi medieval, des d’una vessant més
sentimental sense mai oblidar els episodis bèl·lics. L’any 1280 Eduard I
d’Anglaterra ha ocupat una bona part d’Escòcia i la
seva opressió porta a la mort al pare de William i al seu germà. Anys més tard,
Wallace revifa un afer amb la seva amiga de la infantesa Murron, i es casen en
secret, però després que Wallace ataqui un grup de soldats anglesos que
intenten violar-la, el Xèrif del poble li talla públicament el coll a Murron.
Arrel d’aquest fet el protagonista s’arma de coratge i venç els anglesos en
diversos atacs. Seguint les proeses de Wallace, els plebeus d’Escòcia
s’aixequen en rebel·lió contra Anglaterra. Wallace porta el seu exèrcit a
través d’una sèrie de batalles reeixides contra l’anglès, incloent-hi la Batalla de Stirling i
saquejant la ciutat de York. Tanmateix, és traït per la
noblesa escocesa i derrotat a la
Batalla de Falkirk
".



Comentaris tancats a Braveheart

Diaris i revistes gratuïtes

Amb l’afany de fomentar la lectura la
Generalitat ha posat en perill l’evolució de la raça catalana. Ha ofert
gratuïtament als nascuts l’any 1990 seixanta-cinc publicacions de les
quals cap no pertany al gènere eròtic, cosa que fa entreveure que
ha punxat greument ignorant quines són les
preferències dels púbers catalans; els pubis. Així doncs, només els
queda l’opció d’escollir un diari esportiu amb què aprendran
molt de futbol. Les noies, per
la seua banda, llegiran satisfetes el Pronto, així com l’ HOLA!,
i
esdevindran
unes dones cultes i de profit que renegaran dels nois que parlen
de futbol amenaçant-los de, ni tan sols,
ensenyar-los-hi el pubis. Un desastre, vaja.

Notícia original al Racó Català

PD: Constato que les dues revistes citades no són al llistat oficial.

Comentaris tancats a Diaris i revistes gratuïtes

Dímelo al oído




Autores: Sonsoles Fuentes i Laura Carrión

Editorial
: Temas de Hoy


Pàgines
: 413


Idioma
: Castellà

L’Eva (o la Eva) em va fer recomanar aquest llibre afirmant que de la
temàtica tractada és del tipus que a ella li agraden. Doncs jo li he fet cas i vaig anar a la biblioteca per conèixer-lo. Ara ja el puc tornar amb la meva pròpia opinió. És un llibre basat (i la base és quasi tot l’embalum) en un qüestionari a dones d’arreu de l’estat espanyol -més un apèndix amb la veu de sud-americanes-. Les fantasies i experiències exposades són classificades en capítols, i dins de cada experiència hi ha comentaris de les autores sobre algun tema que hagi tret la voluntària anònima, ja sigui desmitificant tòpics, aclarint conductes, explicant pràctiques i aparells, documentant i mostrant estadístiques, etc.

De bo

La bibliografia de les autores permet descobrir alguna cosa nova, especialment criden l’atenció algunes estadístiques, i també algun concepte que desconeixia. No obstant això, no recomano gens llegir-se les 400 pàgines amb afany instructiu. També m’han cridat l’atenció alguns detalls, per exemple ara mateix em sobta que moltes noies comencen a masturbar-se abans dels 10 anys, potser jo també vaig començar abans però la veritat és que no me’n recordo. De tota manera s’és molt jove! I també m’ha sobtat com moltes noies són penetrades per primer cop als vint o més tard! I això, trobo que n’hi ha massa que ho fan tan tard. També destaco que, en el cas de la Gran Bretanya (s’entén que tota l’illa) el 25% de les dones l’any 2000 convivien amb un home més jove que elles (per cert, el 1990 n’era només el 12%). Que moltes noies han estat violades. I, ja per acabar, una altra cosa que m’ha cridat molt l’atenció és que la majoria de dones ha posat les banyes a la parella. Això fa pensar. Ah! I deixeu-me afegir que totes les noies parlen de les seves exparelles com quelcom passat -passat per sort !- (tret d’algunes nostàlgiques) i que l’actual parella és perfecta, les satisfà completament i que al llit és el millor (tret de les que ja s’han desenamorat i el que fan és pensar en separar-se). El que fa l’amor!

De dolent

No sé quants testimonis hi ha, però es pot arribar a fer avorrit trobar pàgina rere pàgina un esquema calcat. Totes les opinions es basen en un qüestionari de forma rígida que sempre fa dir el mateix. Comença la presentació, exposen una o més fantasies (amb poc valor literari, senzillament presenten situacions), seguidament es descriuen i parlen d’elles i del tipus d’home que els agrada i per acabar diuen com veuen el sexe i si miren pel·lis i utilitzen objectes. És molt repetitiu, massa.

També cal dir que és un llibre que pot llegir qualsevol persona, però està enfocat més aviat a les dones.

Comentaris tancats a Dímelo al oído

La ciutat cremada





De bo

Una pel·lícula catalana que parli de la història del nostre
país sempre ha de ser benvinguda. Per a mi aquest gènere és un dels més
interessants perquè t’enriqueix; No només et fa passar una bona estona o et fa
reflexionar sobre un tema sinó que t’instrueix. És bo, doncs, que també ho
reflectim en el nostre territori. El film narra des de la Guerra de Cuba fins la Setmana Tràgica. Seré superficial però de moment no en destaco
cap altra cosa si bé caldria valorar l’esforç del rodatge amb els personatges,
l’ambientació, etc.

De dolent

Una errada que m’ha cridat l’atenció és quan vora l’any 1900
(dos amunt dos avall però no pas més), hi ha una escena gravada al cementiri de
Poblenou. Podria passar tot desapercebut si no fos perquè les imatges mostren
El Petó de la Mort,
l’escultura d’en Jaume Barba més representativa d’aquest cementiri barceloní. I
on és la incongruència? Doncs que l’obra no va ser creada fins el 1930, quelcom
que crea un impacte inintel·ligible. Potser hom no hi dóna prou importància,
però jo ho trobo comparable a retrocedir fins l’any 1995 i dedicar-te a gravar
escenes davant la Torre Agbar.

Ja posats a desconfiar he posat en dubte que parlessin
esperanto abans del 1900 a
Catalunya, però després de documentar-me he vist que vull remenar més del que
cal. De fet l’esperanto va veure la llum el 1887 amb un llibre en rus, i haurem
de pensar que es va estendre molt ràpidament. Si bé la federació esperantista
catalana no va néixer fins més tard,-l’any 1910-, podem creure que el film no ens enganya
pas. De fet, d’això, el director segur que se’n va documentar bé.

Comentaris tancats a La ciutat cremada

Match point




Aquell que va dir més
val tenir sort que talent coneixia l’essència de la vida. La gent té por de
reconèixer que gran part de la vida depèn de la sort, espanta pensar quantes
coses s’escapen del nostre control. En un partit hi ha moments en què la pilota
colpeja la cantonada de la xarxa i durant una fracció de segon por seguir
endavant o caure enrere. Amb una mica de sort segueix endavant, i guanyes; o no
ho fa, i perds.

La pel·lícula ens mostra l’ascensió social d’un professor de
tennis mercès al prometatge amb una noia de família burgesa. Li obren les
portes a l’Empresa del sogre i, un cop dins, el pugen de categoria. Ell sempre
accepta la vida fàcil i còmoda que li ofereix el rang de la noia amb qui
finalment es casa. Paral·lelament, però, no es pot estar de deixar-se endur per
actes passionals (i s’entén que no són amb la cònjuge) fins al punt d’arribar a
cometre bestieses majúscules.

Bon llargmetratge, sí, prou bo. El que és una aventureta
extramatrimonial el fa fer coses que mai hauria imaginat. Ell, de tota manera,
mai renuncia a la vida regalada que li ofereix la seva dona; i no només això
sinó que per davant de tot és el que prefereix.

Comentaris tancats a Match point

American beauty





 La família Burnham sembla ser, d’entrada, una família americana
ordinària. Tanmateix, la manca de comunicació i la frustració porten de pressa
a un desgavell total: el pare s’enamora de la jove i bonica amiga de la seva
filla mentre que la mare enganya el seu marit amb un agent immobiliari que
admira. La noia s’acosta al fill del veí. L’espectador coneix d’entrada la fí
de la història: la mort del protagonista, que mostrarà i comentarà l’últim any
de la seva vida
.”

M’ha cridat l’atenció el canvi que fan els personatges
durant la pel·lícula. Tots ells evolucionen. Principalment em centro en el
protagonista i la seva dona, que davant d’un matrimoni frustrat es disbauxen i
amb això aconsegueixen il·lusionar-se si bé trencant compromisos. El cas més
sonat és el d’ell, que fins i tot deixa la feina per a treballar de no-res.
Finalment mor; i mor feliç havent assolit la plenitud d’haver gaudit fent, dit
vulgarment, el que li ha donat la punyetera gana.

Un cas de controvèrsia ha esdevingut el de la naturalesa sexual
del veí del protagonista, en Frank Fitts, coronel de la Marina. Aquest bon home, molt
estricte i tradicional, s’oposa frontalment a l’homosexualitat, però quan falta
poc per conèixer el desenllaç del film s’acosta al protagonista i, tremolós i
espantat, el besa. Jo ho vaig entendre com quelcom fet a contracor per mirar
d’acceptar que el seu fill era gay (car s’ho pensa), però una amiga em va
assegurar que ella hi llegia que ho feia perquè fins aleshores havia reprimit
la seva homosexualitat. Jo, tossut, em negava a acceptar-ho i tant és així que
vam fer apostes. Malauradament vaig perdre i sí, el fomut militar és del ram de
l’aigua.

Comentaris tancats a American beauty

Amélie




Vet aquí una comèdia romàntica de reconegut prestigi. Està
carregada de detalls i efímeres felicitats continuades que fan de la vida
quelcom especial. També hi ha un molt especial paper per al color, variat i
alegre, intens. I no vull afegir gaire més apreciacions d’aquest tipus perquè
hom ja s’ho coneix. 

Fa no massa temps, posem-hi tres anys, la vaig mirar per
primer cop i la meva opinió personal va ser que no m’havia agradat. Aquesta era
la sentència sense matisos, però qui se n’interessava -en el meu parer- aviat
s’alleujava en saber que d’agradar-me sí que m’havia agradat però no pas més
del compte amb la qual cosa l’admiració general em produïa cert rebuig palesat
en oposició a la qualitat del film.

Ara, fa no gaire, un dia que rondava mig malalt i avorrit
‘sencer’ per casa vaig decidir mirar una pel·lícula i ja en coneixeu l’elecció.
Misteriosament tenia ganes de reveure-la. Dit i fet. I el resultat? Si fa no
fa! Segueixo pensant que argumentalment és prou interessant però no pas per a
llençar-hi coets. Ara bé, aquest cop no m’he fixat tant en el fil sinó en tota
la resta, i val a dir que és una pel·lícula molt rica. A més a més, ara no puc
deixar de reconèixer que s’ha fet remirar; Ja l’havia vista i ho he volgut fer
per segon cop. Senyal! 

I n’hi haurà més? Qui sap lo. De fet, l’altre dia amb uns
gests al carrer vaig començar a pensar-hi; una munió de gent caminàvem vora un
mur de mitjana alçada i la majoria fèiem planar la mà oberta repenjant-la-hi a
cada passa, detalls. De moment, des d’ara, ja no afirmaré el que temps ha
escampava tot desvergonyit i és que potser sí que “Elle va te changer la
vie…

Comentaris tancats a Amélie

Las voces del desierto





 

Autor: Marlo Morgan

Editorial
: Ediciones B


Pàgines
: 202


Idioma
: Castellà




La novel·la és la biografia d’una dona que és cridada per fer
un treball a Austràlia. Un cop al continent, viatja pel desert amb una colla
d’aborígens que li fan canviar la mentalitat i veure-ho tot una mica diferent.
Allà aprèn a viure amb la natura, respectant l’entorn i meravellant-te de com
l’entorn la respecta a ella i la cuida. Aprèn com funciona aquella tribu i ens
dóna un missatge.

En
certs moments, però, tot va més enllà de la realitat. Per exemple, afirma que
els aborígens amb qui fa camí utilitzen telepatia per comunicar-se. Quan veus
els ulls del company molt bonic, però si el tens gaire lluny sospita. També fa
un parell de coses estranyes quan lidera el grup i s’està morint de set. Ara
bé, el que s’ha venut com a autobiografia ara he comprovat gràcies a la xarxa
que és tot ficció, reconegut per l’autora temps després de la publicació; la
qual cosa ja va crear la seva polèmica.

Així
doncs, sabent del cert que el que s’hi explica no és una autobiografia
autèntica, em canvia un pèl l’opinió. El que havia estat un bon llibre,
sorprenent, a voltes increïble, ara esdevé una novel·la de redacció fluixa, que
aprofundeix poc en detalls que es poden explotar més. I és que com a
experiència viscuda valdria respecte i admiració, però entenent que se n’ha de
fer una valoració merament literària per força valor al meu humil entendre.
Sense oblidar que el que vol transmetre és molt interessant.

Aquesta
obra me l’havia recomanat fa temps la Brigitte, i he de reconèixer que sempre sóc un
perepunyetes i hi busco defectes a tots els llibres, però realment si aquest
l’hagués de recomanar, ho faria! Això sí, a vosaltres ja us he aixafat
l’assumpte.

[@more@]

PD:
Havia subratllat alguna curiositat, però ara ja sabem que no és cert…
Igualment copio:

<<Cada uno de los suyos recibe un nombre al
nacer, pero se sobreentiende que lo perderá cuando crezca y que elegirà un
apodo más apropiado por sí mismo. Es de esperar que el nombre de cada persona
cambiará varias veces durante su vida a medida que su sabiduría, su creatividad
y sus objetivos se definan asimismo con mayor claridad al transcurrir el tiempo
>>

<<Todos
reíamos cuando Outa nos contó las situaciones creadas por el gobierno, que
entregaba viviendas a los aborígenes. Éstos dormían en el jardín y utilizaban
la casa como almacén. Conocí entonces lo que ellos consideran un regalo. Según
mis compañeros de la tribu, un regalo sólo es un regalo cuando led as a una
persona lo que ella desea, y deja de serlo cuando das lo que tú deseas que tenga
>>

1 comentari