El cèntim mancat

Hom pot creure que sóc foll, i si diu que no ho pensa li ho agrairé, no ja pel compliment sinó perquè m’avergonyeix què pot arribar a cavil·lar en saber el que adés sabrà.

Vet aquí una vegada un homenet -un homenot, un humà o, en definitiva, un servidor- que anava caminant pel carrer tot fent el gos. Feia el gos, sí, i no es considerava pas un gandul sinó que la comparació li escau en tant que ensumava tots els racons. Un o altre vianant se’l mirava de tant en tant, segurament sortia de la feina amb la butxaca contenta ajudant a engreixar el Banc i prosseguia el camí sense dilació en els seus afers quotidians; no havent-s’hi fixat més del que cal. L’homenet o homenot, amb el cap baix, vexat, i la mirada baixada, atenta al sòl, escrutava tots els racons maldant a banda i banda del paviment cercant quelcom. Encara ara abaixa el cap, i més encara pel fracàs final, quan recorda què volia trobar. I per agreujant no pot ocultar que tot i buscar-ne un en té centenars i, més greu encara, prous centenars com per fer milers. El vianant no podia imaginar que l’homenet o homenot cercava tan sols un cèntim d’euro.

Un cop, no fa gaire, vaig veure que una senyora aturava el pas tot d’una i s’ajupia; als peus hi tenia tres monedes: dues de cinc cèntims i una de deu. La genuflexió, incomprensiblement als ulls de l’homenet o homenot, era contradictòria; li restava valor a l’acer quan en realitat, sumat, en tenia tant com la peça d’or nòrdic que li havia cridat l’atenció. En què basa el seu criteri? Qui sap lo.

I mentre les senyores ignoren les pecetes (o n’he de dir ‘pessetes’?) l’homínid que narra es lamenta un i altre cop de tal ignomínia, pel maldecap provocat justament per la seva mancança. Veureu, fa un parell de dies necessitava cinquanta cèntims i en comptar-ne i recomptar-ne només quaranta-nou d’entre la meva xavalla vaig optar per desistir. Avui, necessitava seixanta cèntims i, abans de donar-me per vençut, he preferit remenar cel i terra -més aviat terra- per aconseguir el que em mancava per arribar a fer-los. Més d’una hora dedicada a buscar un miserable cèntim al cor d’una important ciutat. I per resultat la derrota.

Els Bancs són rics, les persones també, però l’homenet o homenot comença a pensar que la vida ‘penja’ d’un cèntim. Si el tens bé, i si no tremola. Un cèntim a mà no és un ronyós cèntim, pot ben ser cabdal i imprescindible. Sinó mireu el meu cas, podeu pensar que em falta un bull… i si no ho penseu, gràcies!



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: El cèntim mancat

  1. Núria diu:

    Justament això és el que els he intentat explicar moltes vegades als meus fills quan els dic que fins i tot un cèntim s’ha de collir del terra. Abans els explicava amb les pessetes i els posava l’exemple de 99 pessetes i 100 pessetes. Malgrat el poc valor, pot fer falta si no la vols demanar per caritat.
    Bentornat. Un escrit preciós. Te’n vas sortir al final? O la ciutat es va convertir en el monstre que hi ha escriptors que la defineixen.

Els comentaris estan tancats.