Ara sóc addicte

 
Sempre que he sentit a parlar de les addiccions m’he sentit fora de perill. Mai no he descartat la possibilitat d’enganxar-m’hi, però creia que controlava qualsevol situació: ni fumar regularment, ni deixar-me diners en el joc, ni cap altre vici no m’afectava ni imaginava que ho fes mai. Però ara crec que em començo a considerar un addicte. No sé si és tard i en patiré la dependència o bé si encara és aviat i puc fer marxa enrere… o potser jo mateix no vull perdre’n el plaer. Poder vosaltres em podeu guiar.

Fa uns quants dies en vaig tastar algun, feia molt de temps que no ho feia i no em va desagradar pas. Més endavant en vaig voler comprar més; ho vaig fer. I així cada cop més. Tal ha estat l’afició que he arribat al punt de plantejar-me això que ara us exposo. Me n’acabo un i ja en tinc un altre preparat. Vaig pel carrer i si se m’han acabat em falta quelcom a la boca. En prenc abans de dinar i després, quan em llevo, i també per mirar la televisió. Me’n prenc mentre faig esport, mentre em masturbo, i sempre m’entra bé.

I sabeu què crec? Que m’hi ha aficionat la caixera. Quan dic la caixera vull dir la noia -la ‘noiassa’!- que treballa a La Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona. ‘De Barcelona’ però de Donostia, tot i que ella és de Bilbo. Qualsevol excusa és bona per anar a veure-la, que si una transferència, que si un ingrés, que si el caixer no funciona, que si una llibreta nova, que si un aval, … I ella sempre bonica i somrient (i parlant espanyol perquè d’èuscar en sap menys que jo) m’atén i em delecta. Però no m’encanta i mai no oblido d’agafar-n’hi un, els té sempre damunt la taula, al davant. I jo em prenc la llicència i me l’enduc per degustar-lo tan bon punt surto.

I de la Caixa, dia rere dia, vaig acabar a la botiga. Fins a l’extrem, avui, de comprar-ne mig quilogram. Si tu. Mai no m’hauria imaginat capaç de fer quelcom així. I ara, mentre escric, un darrere l’altre. Quan veig que ja es desfà tot desembolico el següent, i cap dins. A ritme frenètic. No sé com acabaré. Dec ser addicte al xarop de glucosa, o potser al sucre i és que a banda d’aromes naturals no indica més ingredients. Què faríeu en la meva situació? Els amago per no veure-me’n temptat? Els gaudeixo com si res? Demano que me’ls dosifiquin? No sé què fer.

Tal volta algú em digui que els caramels no em faran cap mal. De mal me’n fan, com a mínim em venç la voluntat d’imaginar-me lliure de vicis.



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 comentaris a l'entrada: Ara sóc addicte

  1. atzu diu:

    Ei, Roc! Quin riure!
    Conec una clínica…:-) No ho sé, potser et podria enviar 2 kg de fotos de boques destruïdes per l’excés de sucre …
    Per cert, és fascinant, estàs embadalit amb una noia que et parla dolçament … en castellà !!! Alguna cosa està canviant !

  2. Brigitte diu:

    hola Roc!
    Ara feia dies que no em connectava, i per tant no passava pel teu bloc. Com va tot per les terres vasques? Com veig amb dos grans vicis: les noies (ja el tenies) i els caramels (que tenen els caramels èuscars que no tenen els catalans? Potser noies guapes que te’ls donguin?).
    Ànims, tots els vicis són difícils de deixar, però no impossibles! jejejeje

    Petons i abraçades des de Catalunya!

  3. Laia diu:

    Noiet!

    Com va tot? Fa dies que no sé res de tu. Et tracten bé per allí dalt?
    Un petonàs,

    Laia

Els comentaris estan tancats.