Cavall

 



Col·laboro amb Relats Conjunts

La Yutuki
era la donzella més admirada d’un perdut llogarret muntanyenc. Els plecs
ventrals causaven delit als mascles de la contrada, sense cap mena d’excepció,
i els amples malucs feien tremolar les mirades despertades al seu pas. Endemés,
sempre que sortia en una conversa, era obligat per tradició parlar de la
magnitud inusual de les sines que lluïa amb el cap alt sense cap mena de tela
que les resguardés del fred. Era als ulls de tot home la dona perfecta; amb
rostre de porcellana, rodanxona i mamelluda. Ara bé, les males llengües
escampaven que si encara no tenia acompanyant era perquè defugia del contacte
amb homes i, encara més greu, que la llevadora havia exclamat en el seu dia que
la nounada tenia continuïtat a la columna vertebral amb una cua recargolada talment
com una truja.

Hom valorava les seves virtuts, però li mantenien respecte
car son pare, ara ja ancià, regia aquelles terres. Un bon dia el Senyor va
anunciar que era hora d’aparellar la
Yutuki puix que no pretenia finar sense casar-la. Així fou
com es va obrir un concurs públic amb l’elecció més adient per finalitat. De
candidats en van passar a dojo; podríem dir que ni el més feliç volia deixar de
provar sort. La feina es feia feixuga, però el regent va il·luminar la cara amb
la presència, finalment, d’un cavaller que s’ho valia. Afirmava que venia de
milles enllà i s’havia entrenat amb el cavall per tal que hom en pogués treure
profit. L’amo de les terres va creure que era el gendre que buscava i va
demanar a la filla quin parer li mereixia aquell prohom. Ella hi consentia.

Quan van passar quatre anys la panxa de la Yutuki va créixer
considerablement palesant el que el seu marit no corroborava: mai no l’havia
deixat penetrar. La noia, atrapada, va confessar al pare que des del primer
cop, quan  el noi va arribar amb el cavall per oferir-se, no havia pogut estar-se ni un sol segon de
mirar-li els músculs desenvolupats, el cos fornit i fort, l’elegància del trot;
no pas del genet sinó de qui el duia. Havia desitjat amplament el seu fal·lus
gros i dur, fins al punt de fer-ne ús. El Senyor, sorprès, va explicar-li que la seva dona també havia estat una màscara, que havia hagut de buscar una alternativa real als seus impulsos sexuals; “sóc
un verro”, bromejava, “i quan vas néixer et vam haver de tallar una cua del
darrere per mantenir el prestigi del llinatge”.

Sis mesos més tard donava a llum
un nadó amb cap de cavall. Tothom plorava la pèrdua del fill del poble, així com la pèrdua de la llevadora, en
tràgiques i estranyes circumstàncies.



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

8 comentaris a l'entrada: Cavall

  1. XeXu diu:

    Carai, si que anem forts per començar, una història de zoofília! Molt bon relat, però quines coses d’explicar!

  2. clint diu:

    ja tocava un relat amb cara i ulls! Encara que la cara sigui de cavall!
    Com s’anava intuïnt la relació extramatrimonial m’ha agradat.

  3. Nymnia diu:

    Ei, m’ha encantat! L’he trobat diferent, curiós i sobretot molt ben escrit! Aixi que, en certa manera, felicitats perquè m’ha encantat!

  4. Rita diu:

    Fortet sí… Molt ben escrit, però!

  5. Pd40 diu:

    Molt original i ben escrit. T’ha quedat molt bé!

  6. Pd40 diu:

    Molt original i ben escrit. Bon relat!

  7. És un relat boníssim!!
    Genial!
    Felicitats!

  8. mon diu:

    Molt bon relat….gracies per escriure’l

Els comentaris estan tancats.